Pregó de Festes a càrrec del senyor Francisco López Pérez, President de la UNDEF.

 SENYOR ALCALDE D’AGULLENT,

SENYOR PRESIDENT DE LA JUNTA DE FESTES DE MOROS I CRISTIANS,

ALCALDE DE FESTES,

CAPITÀ MORO I CAPITÀ CRISTIÀ,

BANDERERES MORA I CRISTIANA,

AMBAIXADORS DELS DOS BÀNDOLS,

CAPS DE FILÀ,

RESTA D’AUTORITATS, TANT CIVILS COM FESTERES,

AGULLENTINS I AGULLENTINES,

BONA NIT.

            Acudisc davant de vosaltres amb humilitat, encara que abrumat per l’enorme responsabilitat que puposa ser el vostre pregoner, perquè sé, que hui ocupe un lloc que al llarg dels anys ha sigut dignificat per veus més autoritzades que la meua.

             Vinc esta nit amb l’única credencial que soc capaç d’esgrimir allà on vaig, la de fester, com tots vosaltres, i ací em presente amb el desig de ser recíproc amb l’afectuós tracte que sempre m’ha dispensat esta maravillosa terra.

             Inicie este pregó sentint al meu voltant la generositat d’una població que m’invita a portagonitzar un acte seu, quasi íntim. Un acte tan solemne i alegre que no puc deixar esta ocasió per agraïr de tot cor a la Junta de Festes, i al seu president, Pau, l’haver-me concedit l’honor de pregonar estes incomparables festes de Moros i Cristians en honor a Sant Vicent Ferrer.

             Hi ha qui opina que tot gran aconteciment està precedit d’il·lusionats vespres, i, possiblement, no li falte raó. Perquè és en estos dies, hui mateix, pòrtic de les esperades jornades que estan per arribar, quan la il·lusió i l’ansietat continguda sobreïxen pel que succeirà a la volta de poques setmanes.

             És en estos dies quan vos trobeu en eixe punt de l’empinat camí des d’on podeu contemplar els mesos plens de treball que deixeu arrere, i des d’on també s’endevina, després de l’últim replec, que la collita d’emocions i sentiments ha de ser bona, perquè bons i generosos han sigut els esforços invertits per arribar fins ací.

             Pot parèixer que les gojoses jornades que ens esperen estàn separades en el temps i la distància, però tots sabeu que la quaresma és a Agullent més fugaç que en cap altra part, i que abans que pugam donar-nos compte la pasqua de resurrecció, marcarà les fites de les nostres portes amb el sentiment inequívoc de què, un any més, s’ha d’obrir davant de nosaltres un cresol de festa que ens portarà celebracions medievals, alegria i algaravia, i, per descomptat, moments de fe i devoció, d’arreplegament i quietut.

             Sé que el vostre cor batega a ritme de marxa mora o cristiana, com a integrants que sou d’alguna de les filaes d’esta vila; com també se que la vostra gola vibra o enmudeix quan la inconfundible silueta de Sant Vicent Ferrer, processona pels vostres carrers, embolicant i abrigant la població amb un invisible i càlid manto protector,  que fa que l’amor que se sent pel seu volgut patró supere tot tipus de creences, ideologies o classes socials.

             Són les vespres, comença el compte enrere. Es poleixen les espases i cimitarres, s’enllustren armadures, escuts, i cascs, es renoven els tocats, es repasen xil·labes i capes, turbants i calces. Moros i cristians, cristianes i mores, apresten gales i armes per a reeditar una rivalitat només estètica i espectacular, on no hi ha més que un guanyador possible: Agullent, que cada any reafirma els profunds senyals d’identitat que li han forjat com a població, convertint-la en una societat capaç de progressar en convivència, de fixar metes comunes referides sempre als seus sers i volences més pròximes.

             Quan s’alce el portó gran de la festa, el manantial d’alegria i goig inundarà cada carrer i cada racó d’este poble, cada cor i cada mirada dels seus veïns. Serà el moment d’obrir un merescut parèntesi en el quefer quotidià i deixar que els dies fluïsquen com a punt de trobada alegre i fester entre veïns, amics, familiars arribats d’altres racons, i visitants curiosos, àvids de noves vivències.

             Haurem d’acostar-nos al monument al fester per a contemplar l’entrada de bandes de música, un acte que ací cobra especial rellevància per l’enorme cultura musical que atresora el vostre poble. I més tard, després d’haver-hi reposat forces entorn d’una bona taula, assistirem a la singular desfilada humorística, que possarà fi al primer dels dies.

             El diumenge toca matinar per a no perdre’s cap dels actes que hi ha programats. Els primers rajos de sol ens sorprendran en la Plaça Major, per a contemplar la diana de gala, culminant amb l’entranyable “Entrega de Banderes”. Després de la santa missa en el parc de la creu, les cercaviles de les bandes de música donaran pas al menjar de germandat de totes les filaes en els seus respectius locals, on vetlaran armes a l’abric de la rica i variada gastronomia d’esta terra, que preparada per les sàvies mans agullentines constituïx un autèntic plaer per al paladar, ja siga arròs al forn, pericana, paella, o coquer ricament condimentades.

             La brisa de la vesprada descendirà des de la serra, portant aromes de timons i romers, i anunciarà l’inici del grandiós espectacle de la celebració medieval.

             El bàndol de la creu, amb Silvino Galea com a Capità Cristià al front, acompanyat per la seua Banderera Mari Carmen Francés, i el de la mitjana lluna dirigit pel seu Capità Justo Herrero i la seua Banderera Esperanza Herrero, ompliran els carrers d’Agullent, on brillaran espases i cimitarres al ritme de famoses i familiars composicions musicals, perque les sangrants revoltes de fa segles s’han transformat en placents moments de distracció i recreació, i els carrers s’omplin de llum i color, d’emoció i sentiment, com el que transmeten els vostres càrrecs festers, malgastant generositat i distracció en la posada en escena de les seues respectives ostentacions, una rivalitat sana per a deleit d’un públic entusiasta. Mesos d’esforç, treball, afecte i tenacitat, s’ofereixen a paisans i visitants en tres màgiques hores.

             Al terme de la majestuosa Entrada, amb la satisfacció del treball ben fet, la gastronomia agullentina tornarà a ser protagonista en tots i cadascun dels locals de les filaes. Hi haurà temps per a l’anàlisi d’allò que s’ha succeït, per a l’intercanvi d’impressions, perquè la festa continue brotant en l’ambient de camaraderia mentre s’espera l’inici de la retreta, l’execució de la qual ens invitarà a un més que merescut descans.

             Amaneixerà dilluns, i la generositat festera, l’esperit solidari que emana de la festa, es farà patent amb un bany d’alleugeriment al què crideu el Combregar d’Impedits, que cada any acudix a confortar el cor i l’esperit dels que no poden acostar-se a venerar el seu patró en tan assenyalat dia. I quasi sense treva s’iniciarà la pujada a l’ermita, acompanyant a Sant Vicent Ferrer amb les tradicionals salves d’arcabusseria..., i prosseguirà la missa, les cercaviles, la mascletà, la processó, tancant-se així la segona pàgina de l’anomenada trilogia festera que Agullent ha sabut conservar al llarg de la seua dilatada trajectòria.

             Una nova diana anunciarà que dimarts és jornada d’escaramusses; al migdia, l’estrèpit inconfusible dels arcabussos convocarà els festers als peus del castell, on Edu Pascual, el vostre Ambaixador moro declamarà els versos de la seua ambaixada, que acabaran –com exigix el guió- amb la simbòlica rendició de les hosts cristianes davant del bàndol de la mitjana lluna.

             No serà amarga la derrota, perquè es produeix dins del simbolisme de la festa, i perquè serà tan efímera com el que tarde en arribar la vesprada. Quan a llom del seu cavall i arropat per les seues tropes, Juan Sanz, com Ambaixador cristià, arraigarà el seu contrincant:

“¡Guerra sin cuartel ni tregua contra ti haré, vive Dios hasta entregar a los buitres tu lengua de maldición!

...

¡Agullentinos! ¡Viva nuestro invicto rey!

...

¡Por la patria y vuestro dios, a la lid, bravos soldados de Jaime el Conquistador!

         Amb tan brava crida, correrà la pólvora per tot arreu, i les tropes cristianes recobraran la fortalesa perduda, donant així continuïtat i sentit al tercer acte de la trilogia.

             Les festes un any més, hauràn acabat..., o tal vegada no. Perquè el dimecres, després de l’alba, l’ermita de Sant Vicent acull una sentida missa pel sufragi de tots els festers i festeres desapareguts, celebrant-se a continuació l’esmorzar de confraternitat i la primera junta general. Hi ha alguna manera més peculiar de finalitzar unes festes que esta, en què comencen a preparar-se les de l’any que ve? Coneix algú una forma menys dolorosa d’acabar una funció que esta en què ja comença a parlar-se de la pròxima?

            M’acoste al final de la gratificant tasca que m’ha sigut encomanada, la de pregonar les vostres festes; vos anime, perquè, agullentines i agullentins, de naturalesa o adopció, que entrat el mes d’abril obriu les vostres retines perquè es plasmen en elles mil imatges, mil sons, infinitat de sensacions que no deixaran de sorprendre-vos per molt qye es repetisquen.

            Vos anime a que feu vostres els carrers, escampant alegria fins el més xicotet racó d’este bell poble. No he d’estendre’m més; les meues paraules han de tindre un límit en el temps, que es mesura pel respecte que senc cap a la paciència de tots vosaltres. Però sí m’agradaria aprofitar la meua condició de pregoner, benvolgudes amigues i amics, per a rendir homenatge a totes aquelles persones que, de manera individual o col·lectiva, impulsen any rere any estes celebracions.

            Les festes són possibles gràcies a la condició participativa i entregada de tots vosaltres, dones i hòmens, majors i jóvens, que sou hereus d’una tradició que ha cavalcat a lloms de tres segles distints, perquè amb legítim orgull podeu dir que les vostres celebracions daten de l’últim quart del segle dèneu, han crescut i s’ha consolidat durant tot el segle vint, i aspiren a seguir la seua imparable projecció en estos primers lustres del segle vint-i-u.

            Vaja que no és res, 127 anys d’història contemplen ja les vostres festes, i no albergue cap dubte que continuaran creixent gràcies a l’interés i al treball seriós i rigorós que naix en el si de cada una de les filaes, des de les més antigues com L’Alegre, Califes, Berenguers, Ben-Hulem o Creuats, fins a les de més recent encunyació com Almogatens i Moros del Ben-Atzar, sense oblidar-me, per descomptat, d’Aben-Baçols i Conqueridores, que han servit de pont i enllaç entre veteranes i novelles. El vostre treball es complementa a la perfecció amb el què també emana des de l’equip directiu de la Junta de Festes, sempre atent als més mínims detalls, i es veu abonat per la còmplice col·laboració que sempre arriba des de la primera de les nostres institucions, el vostre Ajuntament.

            Amb esta suma de voluntats no hi haurà espai per a la improvisació. Per això, només em resta dir-vos, una vegada més, que vos deixeu portar pels ritmes, els llums i els sons que embolicaran estos dies, que vos deixeu atrapar per la màgia de la festa, i que per uns dies exerciteu el vostre just dret a l’alegria.

            Este pregoner ha acabat. Gràcies per la vostra atenció.

BONES FESTES

AVANT LA FESTA

VISCA LA FESTA DE MOROS I CRISTIANS

Francisco López Pérez, President de la UNDEF